En el nostre món modernitzat, molt es dóna per fet. Màquines programades fan tota la feina per nosaltres. No fem servir gaire cosa feta a mà. Molts de nosaltres no podríem sobreviure sense productes fabricats en masses. Dit això, destreses específiques han desaparegut i s’han tornat obsoletes. L’artesà ha mort. No obstant això, a unes petites butxaques d’aquest món hi pots trobar una mena de puresa intacta arrelada en el passat; un passat col·lectiu, de fet. Els nostres avantpassats eren tots artesans a la seva manera i alguns han sentit la necessitat de continuar amb aquesta tradició ancestral; sigui o no inconscientment. A un petit poble costaner al sud de Catalunya, on sembla que el temps es mou tan ràpid com el vidre, uns homes duen a terme una tradició amb milers d’anys d’edat. Aquests homes coneixen la mar al fons. Fins i tot la personifiquen. Ells saben com treballar amb ella per collir-hi els beneficis. Són excepcionalment elegants, hàbils i oblidats.
Per contrarestar això, el fotògraf català Sergi Margalef gira la càmera cap a aquells amb els quals la majoria de nosaltres mai no haguéssim tingut cap contacte. La seva temàtica són els herois anònims de l’antiga mar. Es dóna a aquests vells i musculosos pescadors l’enfocament que es mereixen. En aquestes fotos Hahnemühle PhotoRag Satin, aquests pescadors s’exhibeixen en els seus estats més nus i vulnerables; una posició que potser mai no han experimentat. El terreny escabrós de la seva pell sembla registrar totes les seves experiències marineres. Són arxius vius que documenten una destresa esmolada. Margalef captura això poèticament. La seva composició evoca la d’en Rembrandt en la qual l’expressió del rostre del protagonista narra tota l’obra. Les fotos no van acompanyades per un text individual. Serien superflus. Les cares dels pescadors serveixen com a llindars a les seves històries individuals. Per exemple, la confrontació dins la mirada mordaç del pescador Telm Costa Tutusaus penetra l’espectador. Dins dels seus ulls husky-blaus es troba una certa fragilitat. La seva parpella dreta s’acluca cap avall com si es volgués tancar. L’espectador pot sentir els seus records; tots els seus dimonis, traumes i triomfs. La seva mirada erosiva que mira directament a la càmera sembla resumir l’experiència del pescador. Ell assumeix una façana per ocultar les seves inseguretats i les seves penes. No obstant això, s’escapen a través dels seus ulls i la seva pell.
L’enquadrament és clau en aquestes fotografies. Margalef els fotografia des de la cintura cap amunt. És un enquadrament connectat amb aquell dels retrats renaixentistes. Per això, els homes poden pertànyer a qualsevol època imbuint-los amb un toc transcendental i universal. El fotògraf es fixa en les seves venes bulboses, els seus cabells sedosos, les celles fecundes, les seves cicatrius de batalla, els seus bronzejats irregulars i en la seva força antiga de la part superior del cos. Se’ls mostra sense vergonya. De fet, els homes estan glorificaats com si fossin sants, aristòcrates i intel·lectuals. Aquesta és la bellesa de l’obra d’en Margalef. Ell dóna no tan sols la mera atenció als homes, sinó un pou de respecte i reverència. Les seves fotografies serveixen com a l’equivalent a seure amb aquests homes i conversar amb ells, deixant que les seves anècdotes i històries siguin els protagonistes de la conversa. De fet, alguns dels homes semblen com en mig- pensament. Altres retrocedeixen a les seves memòries i miren cap a l’abisme. Hi ha instants de calidesa i intimitat aclaparadores.
Només cal dir que aquesta exposició compta amb dos tipus d’artesania refinada: la fotografia en si i la professió dels protagonistes de les mateixes. L’exposició en el seu conjunt gairebé serveix com un homenatge a l’antic món; a un món oblidat. Exhibeix la poesia subtil de les filosofies simples i sublims d’un artesà ja minoritari. Diane Arbus va dir, com és sabut: «Realment crec que hi ha coses que ningú veuria si no les fotografiés.» Segurament en Margalef ho subscriuria.
