Synthesis for Survival
Human beings are without a doubt the most complicated organisms ever to exist. We can think abstractly, grasp esoteric and existential concepts; something that separates us from our animal counterparts. However, we are almost completely ruled by our emotions. Because we are such slaves to our sentiments the most tragic outcomes can occur; fatalities included. The mind is a dangerous and complex place and some kind of sense must be made out of these universal complications and moral grey zones. Interestingly enough, regression to a simplified rationalisation of said complications— that possibly our former, more innocent selves would have used— can lead to clarity. This process of reduction facilitates the understanding of tragedy, love, perversion, glory, loss, divinity, anxiety etc. In the past century, artists began putting this method to use. The synthesis of these universal concepts into simple colour, shape, texture and form has a kind of therapeutic effect, capturing a more innocent, uninhibited and even raw point of view which is essential for the greater understanding of the question or conflict at hand.
In the early and mid 20th century several radical movements arose in the art world; two being expressionism and minimalism. Both spring from similar concepts yet find different resolutions; one completely denying structure, form and control and the other harnessing the same aspects and formalising them. Expressionism has roots that date back to the mid to late 19th century but was most famously defined and organised by groups of German artists called Die Brüke and Der Blaue Reiter in the early 20th century. These groups sought to break all traditions and conventions regarding art, applying a more automatic and intuitive application of paint which in turn tapped into the subconscious. In turn, these artists were capturing the essence of movement and feeling, putting form to the intangible and transient. Minimalism, a concept and aesthetic famously explored by the modernists of the Bauhaus school in 1919, strips away complication exposing the core and sums entire concepts in the least amount of colours and shapes. Both genres seek to insinuate and never state the obvious.
Similar concepts and techniques run through the veins of contemporary neo-expressionists from the Massana School some of which are displayed here. These artists seem to find a meeting ground between minimalism and expressionism using the breathy sparseness of minimalist composition and the rawness and atavistic charge of expressionist techniques and applications.
Síntesi per a la supervivència
Els éssers humans són, sens dubte, els organismes més complicats existents. Som capaços de pensar en abstracte i entendre conceptes esotèrics i existencials; cosa que ens separa dels nostres veïns animals. No obstant, estem completament governats per les nostres emocions. De fet, com som esclaus dels nostres sentiments, aquests ens poden conduir a fatalitats. El cervell és un terreny perillós i complex. Solem trobar difícil arribar a un punt d’entesa en relació a aquestes complicacions i zones grises morals. Dit això, hem de tornar a una racionalització més senzilla. Una racionalització que haguéssim fet servir a una edat més immadura i innocent. Aquest procés de reducció facilita la comprensió de la tragèdia, amor, perversió, glòria, pèrdua, divinitat, ansietat etc. En el segle passat, els artistes van començar a fer servir aquest mètode. La síntesi d’aquests conceptes universals en colors, formes i textures simples té un efecte terapèutic, captant un punt de vista més innocent i desinhibit; un pas essencial per poder entendre la qüestió o conflicte que ens ocupa.
A principi i mitjan segle XX, diversos moviments radicals van sorgir en el món d’art; dos d’aquells eren l’expressionisme i el minimalisme. Els dos provenen de conceptes similars però troben diferents resolucions; un rebutjant l’estructura, la forma i el control i l’altre aprofitant els mateixos aspectes i formalitzant-los. Trobem les arrels d’expressionisme a les acaballes del segle XIX, però es va formalitzar en els principis del segle XX amb els grups d’artistes alemanys Die Brüke i Der Blaue Reiter. Aquests grups pretenien trencar totes les tradicions i convencions en relació a l’art, utilitzant una aplicació més automàtica i intuïtiva que connectava amb el subconscient. Per tant, aquests artistes van capturar l’essència del moviment i sentiments donant forma a allò que fos intangible i fugaç. El minimalisme, un concepte estètic explorat famosament pels modernistes de l’Escola Bauhaus, fundada en 1919, elimina la complicació i soroll, exposa el nucli i resum conceptes sencers en un mínim de colors i formes. Les dues categories cerquen insinuar i mai explicar l’evident.
Conceptes i tècniques semblants corren per les venes dels neo-expressionistes contemporanis de l’escola Massana, alguns dels quals exposen aquí. Sembla que aquests artistes han trobat el punt convergent del minimalisme i l’expressionisme, fent servir la sobrietat airejada de la composició minimalista i la cruesa i càrrega atàvica de tècniques i aplicacions expressionistes.
